Tothom vol ser feliç, però pocs ho aconsegueixen. En la conquesta de la felicitat tenim fills, canviem d’amics, de feina, de parella. Ens traslladem de ciutat. Fem viatges exòtics, i quan tornem al nostre barri sopem en restaurants japonesos, cantonesos o hindús. Estudiem informàtica i anglès. Fem ioga, juguem al tennis i mengem pa integral i aliments amb pocs greixos. Tenim cura de la nostra salut perquè com més anys visquem més possibilitats tindrem de conèixer gent nova, viatjar a països llunyans i menjar en restaurants de tres forquilles.
Però el concepte de felicitat no és universal. Per exemple per a un tipus com jo la felicitat pot consistir en llegir, abans d’anar a dormir, els paràgrafs d’El mal de Montano, que C ha subratllat per a mi, escoltar la cançó People get ready, o jugar un partit de futbol amb els amics un dissabte al vespre.
Després està BB. No hi res com veure la seva carona quan li llegeixo, al vespre, el conte de Cortazar Casa Tomada.
Aquest bloc pretén recollir les meves impressions sobre alguns dels temes que m’interessen: l’art, la literatura, la música. Escrits sempre de forma immediata. Mentre llegeixo un llibre, o després de visitar una exposició, sovint el mateix dia que va tenir lloc. És la mena de crítica que els periodistes americans anomenen deadline, on el crític teatral escrivia les seves impressions després de l’estrena de l’obra i que el diari publicava just al dia següent. Això es veu en algunes pel·lícules antigues, on els actors esperen de matinada la sortida dels diaris per saber l’opinió dels crítics. En el deadline el crític escriu el que li ha emocionat, divertit o indignat en el moment de veure l’obra i escriu mogut pels seus sentiments, sense temps per a massa reflexions, ja que cal portar la ressenya al diari aquella mateixa nit, abans que es tanqui l’edició. En aquest sentit vull escriure un bloc que sigui un deadline, que sigui una instantània del moment viscut, un lloc on recollir el que la memòria se’n du.
