M’agrada imaginar els gravats de Núria Rion (Tarragona, 1976) com decorats de teatre per a una obra representada amb titelles. De seguida m’ha vingut al cap una farsa amb elements tràgics que sempre m’ha meravellat i que he tornat a veure fa poc. L’autor? García Lorca. Títol: Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín. Don Perlimplín, vell estudiós ple de xacres, es casa, instigat per la seva criada Marcolfa, amb la bella, jove i voluptuosa Belisa. Aquest inici ens prepara per a un final que, com podem intuir, no serà feliç. Un darrer acte que es tanca amb dos sentiments que es defineixen com oposats l’un a l’altre: l’egoisme absolut i la generositat que es paga amb la vida. En el seu teatre Lorca dóna tanta importància als components lingüístics com als visuals. Les obres de Núria Rion, plenes de plasticitat, símbols i referents comuns, combinen a la perfecció el registre de connotacions expressionistes –adequat al teatre lorquià– actuant com un manual d’iniciació a l’amor. Com a quimera impossible, com un desig ocult entre les paraules, que a la fi és inabastable. La paradoxa resideix finalment en què les coses que tenim més properes són, de vegades, les úniques que no podem assolir. Són també les úniques que desitjàvem aconseguir, però potser això últim ho vam descobrir massa tard. De vegades, simplement, no ho descobrim mai.
[Núria Rion: vestigis| MAMT tgn C/ Sta. Anna, 8 |Fins el 21 de febrer]
