Pel que es veu els guanyadors dels Oscars només disposaran de 45 segons per expressar el seu agraïment. Els organitzadors no volen que la gent s’avorreixi i consideren que 45” –una miqueta més dos anuncis publicitaris– és el màxim que una persona pot escoltar sense tenir la urgent necessitat de canviar d’emissora. Clar que els lectors de diaris digitals no passen més de uns quants segons per cada notícia, segons es lamentava a Reus fa uns mesos Milagros Pérez —l’ombudsman d’El País–. Tot això no sé si és bo o dolent. Jo he passat tota la setmana remenant pels pretatges de casa intentant trobar un llibre: Les ciutats invisbles, d’Italo Calvino. El desordre relatiu s’ha anat generalitzant any rera any i en aquests moments alguns llibres s’han tornat “invisibles”, finalment m’ha calgut anar a la biblioteca on m’he fet amb un exemplar. I un cop a casa he pogut tornar a llegir aquest passatge:
“Havent partit d’allà i, caminades tres jornades cap a llevant, l’home es troba a Diomira, ciutat amb seixanta cúpules d’argent, estàtues de bronze de tots els déus, carrers pavimentats d’estany, un teatre de cristall, un gall d’or que canta cada matí damunt d’una torre. Totes aquestes belleses, el viatger ja les coneix perquè les ha vistes en d’altres ciutats. Però la característica pròpia d’aquesta és que qui arriba una tarda de setembre, quan els dies es fan curts i els llums de molts colors s’encenen tots a l’hora a les portes de les fregiduries, i des d’una terrassa una veu de dona crida: uh!, li ve una enveja d’aquells que ara pensen haver viscut ja un vespre com aquest i d’haver estat feliços aquella vegada.”
Es llegeix en 45 segons, però cal un dia sencer per entendre’l.
