L’obra de Nicole Florensa documenta el backstage de la història de l’art de la segona part del segle XX, com a mínim el que va passar a l’escola de Paris i a la Catalunya de la mateixa època. Nicole Fenosa va agafar com a nom artístic el nom de la mare del seu marit, Apel·les Fenosa, que portava per cognom Florensa, tota una declaració d’intencions. Artistes russos, com ara Pougny, fundador del Suprematisme, italians o portuguesos, naturalment espanyols (Picasso, Óscar Domínguez o Bores), francesos o catalans (Clavé, Humbert), es van relacionar amb els Fenosa en els vibrats anys en què encara no existia internet i París era la capital artística del món.
Δ
Algunes de les imatges tenen una clara voluntat artística i brillen solitàries entre les que es va fer amb un caràcter més documental. Aquestes espurnes molt presents en els seus dibuixos, aquarel·les i gravats, treballs que poques vegades s’han vist en públic, tenen en fotografies com Finestra amb teranyines (1972) o Carrer (1967) un interessant component de solitud, del sentiment de devastació que produeix el pas inexorable del temps que ens diu molt de la fragilitat de la condició humana, de com tot el que amb molt esforç i paciència es fa, fàcilment pot ser oblidat. Contra la destrucció que ocasiona l’oblit Nicole Florensa anteposa la documentació tenaç de tot el que per ella és important.
[Museu d’Art Modern de Tarragona| Abril – Maig de 2010| Nicole Florensa, Fotografies| La força del record]
