Em va sorprendre la crítica que l’altre dia José Ángel Mañas, un escriptor en general agosarat i transgressor, en el seu article Apostasía feia de l’art contemporani. Em va recordar la famosa diatriba de Vargas Llosa Caca de elefante, que es va publicar al setembre de l’any 1997: en tots aquesta anys ha fet forat. Clar que Vargas Llosa com a bon neoliberal defensa la llibertat de mercat a tota costa… i després s’exclama dels seus resultats. També és interessant l’article (del 2008) de Javier Marías, el títol ja ho diu tot: Peste de artistas. Aquí va un fragment,
“Lo cierto es que la imagen habitual de los artistas es la de gentes megalómanas y a menudo vocingleras, que sufren mucho y se cortan la oreja o que fingen sufrir y se arrastran histriónicamente por el fango; que se toman muy en serio a sí mismas y son por norma vanidosas, ambiciosas y tirando a mezquinas; que con inconcebible frecuencia caen en alguna adicción (alcohol, drogas, juego) que las lleva a conducirse de manera harto anómala y dañina para sus seres queridos …..”.
També podríem afegir l’article d’Antonio Muñoz Molina, Al final de una era, en aquest cas la diatriba va contra Damien Hirst. La principal conclusió de Muñoz Molina és que una obra de Hirts (o una de Jeff Koons) s’han de semblar a les obres de Hirts o de Jeff Koons. Com el principal mèrit d’una bossa Chanel és assemblar-se a una altra bossa Chanel.
I això que estem parlant de gent viatjada i llegida. La idea que apunta Muñoz Molina té una doble direcció: els lectors apreciem especialment que cadascuna de les noves obres de Mañas, Vargas Llosa, Marías, Stig Larson o … Muñoz Molina s’assembli a una de les seves obres. Això sí: esperem que cada vegada ens sorprenguin.
Aquest estiu m’ha sorprès especialment Lisa Appleby, la imatge d’aquest post, [En Time Out: Video-installation based physical theatre piece in which six different actresses play Lisa Appleby, a woman blindly convinced of her own perfection as she tried to make it big as a singer in LA], en la seva vídeo-instal·lació Waiting for Apollo, en el Hackney Wick’s Major Art Festival. Només dos espectadors, el BB i jo.
I quan tingueu temps no us podeu perdre les dues expos més estimulants de la temporada, Pipilotti Rist i Miquel Barceló. Caldrà passar per Barcelona i Girona. Ja us explicaré.
