La primera sensació que ens produeixen les peces d’Eulàlia Oliver és de fragilitat. És només una sensació inicial. Un examen atent ens permet una lectura de les qualitats que cada obra, de forma individual, desprèn. La primera percepció és tàctil, però no en el sentit clàssic, és a dir no conviden a ser tocades —la seva aparent fragilitat ens manté a l’aguait— sinó que evidencien que algú prèviament les ha tocat. I ho ha fet amb molta cura. La forma en què les peces han estat disposades sobre la taula d’exposicions no és casual, un atent examen de la seva situació ens dóna informació complementària sobre l’artista, ens diu, per exemple, que la fragilitat per la que s’interessa Eulàlia Oliver no és intrínseca a les peces que produeix. Un objecte —una persona— pot ser dur com una roca, però allò que l’envolta —allò que ens envolta— condiciona la seva estabilitat. Un diamant, el material natural més dur que es coneix –la màxima duresa en l’escala de Mohs—, es pot fer miques amb un cop de martell.
Una segona sensació: lleugeresa. En el sentit que proposa Italo Calvino de treure pes, de no deixar petja. Com si l’artista treballés les peces despullant la matèria, cercant el que hi ha en el seu interior, tal i com faria l’escultor amb la peça de marbre. El resultat final s’acosta a la transparència, a les ales de papallona. A la tela d’aranya. Potser a la música de Brahms. La lleugeresa d’aquestes peces porta implícita la voluntat de moviment. Moviment contingut, més pròxim al moviment pausat de les fulles d’una arbre una tarda de vent suau. La porcellana, lleugera com la seda, en les mans d’Eulàlia Oliver, dóna forma a l’espai com una copa d’aigua dóna forma a líquid que conté.
[Portal del Pardo, El Vendrell, fins el 30 de novembre de 2010]
