Després de visitar aquest matí l’estudi de l’amic Jordi Abelló m’ha vingut al cap l’expo de Gil J Wolman que vaig veure fa uns dies al MACBA. Suposo que són aquelles estranyes relacions que s’estableixen entre coses dispars però amb alguns punts de connexió. Per exemple l’ús que fan tots dos del rostre humà i la necessitat de buscar la essència en la representació d’imatges que perdent tot el que tenen d’accessori.
“Wolman va ser un dels membres més destacats del moviment artístic i intel·lectual del lletrisme, al qual es va adherir ben aviat. Creat per l’artista parisenc d’origen romanès Isidore Isou a mitjan dels anys quaranta, a partir dels moviments dadaista i futurista de principi del segle XX, el lletrisme tenia la convicció que tant en la poesia, com en la música, en la pintura i en altres llenguatges de l’expressió artística, ja s’havien assolit els cims expressius. S’havia arribat a un moment històric d’estancament en el qual tot allò que es produís seguint els camins clàssics, encara que fos violentant-los, no era sinó repetició i declivi. Per començar un nou cicle creatiu calia, en primer lloc, tornar al principi, deconstruir els llenguatges artístics. Tornar als signes, buidats de la seva càrrega semàntica: a les lletres.” [més al web del MACBA]
