La meva preferència pel retrat, elaborat amb qualsevol tècnica, no té una base teòrica consistent. Crec que la màxima de Balzac recollida en L’obra mestra desconeguda segons la qual “La missió de l’obra d’art no és copiar la natura, sinó dotar-la d’una expressió” s’adapta millor al retrat que al paisatge. En aquest sentit la representació del paisatge com a imitatio naturae, en què el pintor actua com a mitjancer –si voleu podeu fer servir la paraula sacerdot– entre déu i els homes, està declinant.
Jordi Abelló ha reflexionat en la seva obra sobre allò més fosc que s’amaga sota els nostres peus, com negres llavors que en qualsevol moment poden germinar. Ha investigat cercant evidencies en diaris –ha col·leccionat milers d’imatges retallades de la premsa diària–, en antigues filmacions de dictadors europeus, o actes bèl·lics actuals. Les seves preocupacions l’han portat a analitzar la cara dels goril·les, fent retrats en els que vol trobar semblances amb els éssers humans. Les ha trobat: quan una persona està al límit, quan una mare crida de dolor a Gaza davant el cos del seu infant mort, quan algú que pateix una injustícia sap que el seus botxins imposaran la seva injusta raó, en aquests moments l’individu s’acosta al simi. A la fera arraconada.
Els seus retrats, fets a llapis, amb temperes molt diluïdes o realitzant collages, aconsegueixen el que altres artistes fan amb la fotografia. Captar un estat d’ànim.
Henri Cartier-Bresson va reformular la teoria dels 15 minuts postulada per Warhol en els anys seixanta, batejant-la com “teoria de l’instant definitiu”, basant-se en què tot moment té un màxim d’expressivitat. La funció del fotògraf consistiria en estar present i captar l’instant en què objectes i éssers es combinen per oferir una imatge que resumeix un acte o un fet.
En les obres d’Abelló hi ha una suma d’instants definitius, que es concreta en una imatge nova.
[Jordi Abelló (Reus, 1970)|de la sèrie “Retrats”|Oli sobre paper, 2009| 40 cm x 28,5 cm]
