La ruta de la seda (The silk road, NHK, Japó, 1980), una de les sèries que van marcar la meva adolescència, em va fer descobrir dues coses: la música de Kitaro i el desert de Takla Makan. Kitaro és com el cogombre, o t’encanta o no l’aguantes. A mi m’agrada en bocins petits i de tant en tant. El desert de Takla Makan, que s’estén des del nord de la Xina occidental fins la frontera de Mongòlia, és el viatge que sempre he volgut fer. Per ara el que he fet és visitar l’exposició “Un dia a Mongòlia” que es pot veure a la fundació “la Caixa” fins al 6 de gener del 2008 (C/ Colom, 2; cada dia de 9 a 20 h).
Un fragment del catàleg (d’on he tret la imatge):
“Des de fa més de 3.000 anys, pastors nòmades habiten la zona estepària que s’estén entre l’oceà Pacífic i el mar Negre. Encara avui dia conserven molts dels seus costums ancestrals i mantenen una manera de viure caracteritzada per l’eficiència i l’especialització, que té com a trets distintius la gran capacitat de mobilitat i la destresa en el tracte amb els animals.
La famosa pintura Un dia a Mongòlia de Sharav (1910) ens mostra la vida quotidiana en tots els seus aspectes: el nomadisme, l’agricultura, la importància de la tenda tradicional (la ger), els rituals, els monjos budistes, les caravanes comercials, les festivitats, etc. “
