Aquests dies es clausura la Documenta de Kassel, que cada cinc anys és – o pretén ser– l’aparador de l’art contemporani imperant. De la meva visita aquest estiu, i després de parlar o mailejar amb amics que també hi han anat, puc dir el següent:
– En diferents espais era possible establir diàlegs entre els visitants al voltant d’una obra. Em va sorprendre el nivell dels assistents: coneixien artistes, obres i tradicions culturals. Per part meva dir que només uns 15 ò 20 dels artistes em resultaven familiars. A favor meu puc dir que molts eren joves i relativament poc coneguts.
– Majoria d’accions, instal·lacions, projeccions, etc. En tots aquests casos cal tenir alguns referents previs per poder-se acostar a l’obra.
– Disposar d’una persona que et faci de guia, no excessivament car, va ser una experiència molt engrescadora. La guia virtual que et podies baixar a l’ipod, en castellà, i gratuïtament, també em va ser de molta utilitat. Finalment el catàleg i la lectura del Magazine (imprescindible l’article The Origins del comissari Roger M. Buergel) em va servir per entendre amb major profunditat algunes obres.
[La imatge correspon a la instal·lació Poppy Field de Sanja Ivekovic (Zagreb, 1949), aquí a la Fundació Tàpies]
