Fotografies i múltiples monitors de TV, una sensació de “per on comencem” i finalment la reflexió: què ens volen dir aquests senyors? He visitat diverses vegades l’exposició The Otolith Group, La forma del pensament [en el MACBA, fins el 29 de maig], he llegit crítiques [molt recomanable la que fa Jaume Vidal en El Cultural de l’1 d’abril de 2011, aquí] i he parlat sobre aquests Otoliths amb amics i col·legues.
Per començar els referents que podríem tenir en comú Anjalika Sagar i Kodwo Eshun (components de The Otolih Group), i jo, especialment Chris Marker, eren en principi febles. Ara han millorat. Tot això no va facilitar la meva comprensió del seu treball. De fet no es un treball fàcil d’entendre, ells tampoc pretenen que ho sigui.
Fa uns dies vaig anar amb un amic a donar un tomb per l’exposició del MACBA, portava al BB. Mentre nosaltres discutíem alguna cosa molt profunda sobre l’assaig fílmic que per sort he oblidat completament, el BB deambulava per les sales posant-se els auriculars i mirant els monitors. De tant en tant s’aixecava i canvia de pantalla. Algunes pel·lícules captaven la seva atenció més que d’altres, però no més de dos o tres minuts. Les fotografies (formats petits d’uns 10 x 15) estaven com sempre penjades a una alçada de gegant per a un BB que supera per poc el metre d’alçada, em va demanar que l’aixequés per poder veure alguna de les imatges. Va dir: “Ah! Fotos velles. Són velles perquè son sense color”. Després va dir: “Ara les coses tenen colors com el lila, que m’encanta. I les fotos en color estan dintre de l’ordinador, perquè tothom les pugi veure, juntes amb els dibuixos animats“.
Jo diria que aquesta és una de les claus del treball dels Otoliths: diferenciar “realitat” i “ficció” o simplement barrejar-ho tot, obligar-nos a diferenciar el que veiem, o com a mínim ser conscients –o no– de que tot el que veiem, fins i tot la ficció –els dibuixos animats– tenen un valor documental que ens poden dir més de nosaltres mateixos que una fotografia de carnet que ens il·lustri el DNI.
