Pintat l’any 1971, aquesta peça –que representa l’antiga fàbrica Asland de la Pobla de Lillet, al Berguedà– no té el color habitual en els treballs d’Antoni Pedrola (Vistabella, 1928). Predomina el gris, el blau fosc, el negre. Potser per això em va agradar. Recull l’esperit dels anys setanta, la industrialització accelerada i sense fre, la foscor del final de la dictadura. L’artista fixa la mirada en aquest banda del paisatge que és també el símbol de la burgesia industrial catalana del tombant de segle, també com a contrast amb la realitat dels anys setanta.
|Antoni Pedrola Font (Vistabella, Tarragonès, 1928) |Fábrica Asland, Pobla de Lillet |Acrílic sobre cartolina, 1971|68 x 50 cm| Dedicat: “A l’il·lustre Amic Miquel Masriera” |signat en l’angle inferior dret| Signat, titulat i localitzat al dors|
[L’antiga fàbrica de Ciment Asland, va ser el primer complex industrial construït a la capçalera del riu Llobregat, amb la finalitat de produir ciment a partir dels recursos naturals d’aquesta part de la comarca del Berguedà, com la pedra calcària, el carbó de les mines de la serra del Catllaràs i l’energia hidràulica del riu Llobregat.
La construcció de la fàbrica es va iniciar l’any 1901 per Eusebi Güell, que, amb altres empresaris com Joaquim d’Abadal, Manel Arnús i Lluís Ferrer-Vidal van fundar l’empresa General de Asfaltos y Portland, Asland, S. A. Va ser la primera fàbrica de ciment industrial de Catalunya.
Construïda aprofitant el pendent de la muntanya per minimitzar els costos d’energia i esforços en el transport, s’organitza en tretze esglaons des de la zona de la pedrera a l’espai de magatzem i transport. Inicialment projectada en dues fases, una vegada la primera va estar en funcionament, es va desestimar l’ampliació. Va funcionar fins l’any 1975 i una part es va derruir per extreure la maquinària i vendre-la com a ferralla.
Des del punt de vista arquitectònic destaca la seva adaptació a la topografia, al procés industrial i la ubicació dels recursos energètics.
També destaca l’ús de la volta catalana de maó pla de dos o tres gruixos sobre esveltes armadures metàl·liques recolzades sobre murs i pilars, com a element conformador de les cobertes, aspecte que el propietari va consultar amb l’arquitecte Rafael Guastavino, que aleshores estava difonent aquesta pràctica als Estats Units.
Actualment la fàbrica és propietat de la Generalitat de Catalunya per cessió de Lafarge-Asland i està adscrita al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, que ha restaurat una part on ja s’ha instal·lat el Museu del Ciment, inaugurat el 1992.]
