La passejada pel cementiri protestant de Roma, on està la tomba de John Keats, és una experiència molt agradable. Hi ha poca gent, els responsables del cementiri són molt amables –la directora, Amanda Thursfield, un encant–, la proximitat de la Piràmide de Cesti –que per alguns és horripilant– produeix un efecte estrany: a Roma tot és vertical. Com a contrapunt la piràmide tranca l’angle recte, diríem que et fa tocar de peus a terra.
“Ode on a Grecian Urn” (Sobre una urna grega) és un dels poemes més coneguts de Keats, i un dels més importants en llengua anglesa. Tot i que Keats va visitar moltes vegades a Londres el Museu Britànic, on va dibuixar i descriure les obres gregues que s’hi exposen –com vam fer nosaltres l’any passat–, la urna que descriu en el seu poema no es basa en una urna concreta, si no que és una creació pròpia. Però podríem dir que és tan “real” com qualsevol de les antigues urnes gregues que es conserven als museus.
Continuo pensant que la traducció catalana d’ “Ode on a Grecian Urn” que va fer Marià Manent l’any 1919 (que es pot trobar en la rara edició de l’ed. Alpha de l’any 1955) és la millor. A l’alçada de la bella traducció que va fer en els anys 50 Cortázar (tan difícil de trobar com la de Marià Manent).
El primer vers de la segona estrofa de l’oda “Heard melodies are sweet, but those unheard” (Les melodies que sentim són dolces, però més les no oïdes) té la força del pensament romàntic del segle XIX que avui dia encara perdura. Enyorem el que no temin, pensem que en algun lloc –dintre nostre o més enllà de la frontera– hi ha la gran veritat.
