SEASON of mists and mellow fruitfulness,
Close bosom-friend of the maturing sun;
Conspiring with him how to load and bless
With fruit the vines that round the thatch-eaves run;
To bend with apples the moss’d cottage-trees,
And fill all fruit with ripeness to the core;
To swell the gourd, and plump the hazel shells
With a sweet kernel; to set budding more,
And still more, later flowers for the bees,
Until they think warm days will never cease;
For Summer has o’erbrimm’d their clammy cells.
Això és el començament de l’Oda a la tardor, de Keats. El poeta va escriure a un seu amic, el setembre de 1819, a propòsit d’aquest poema:«Com l’estació és bella aquests dies –com l’aire és fi. Té un rigor temperat. En realitat, sense bromes, un temps cast –cels de Diana– mai no m’havien agradat els rostolls com ara– Sí, millor que el verd fred de la primavera. D’alguna manera, un rostoll sembla tebi… això em va sobtar fins tal punt en el meu passeig del diumenge que vaig escriure uns versos». Keats refà en la seva imaginació tot el cicle agrari que termina amb la collita, i que en el segle XIX era dur i involucrava a bona part de la societat. El poema, en un sentit més ampli, tracta de la creació poètica i el rigor intel·lectual, que també requereix grans sacrificis.
Al poeta Gabriel Ferrater no li entusiasmava l’arribada de la tardor a la seva vida. A mi tampoc m’entusiasma. En el poema Cambra de tardor ens descriu com, després d’una nit d’amor –potser amb una noia més jove–, sent que “sense enyor / se’ns va morint la llum, que era color / de mel, i ara és color d’olor de poma”; llavors, amb un tristor, es refugia un cop més en el cos d’ella quan “adormides / les fulles dels meus besos van colgant / els recers del teu cos”.
Cambra de tardor
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
“Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers -Què son?”
Paletes:
manca una casa a la mançana.
“Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany”.
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
[la imatge: cambra de John Keats a Roma]
