La comunicació en el context artístic. Txedlu Balboa (Amasté, la imatge de d’alt) i Paul Capriotti (URV) han encetat avui l’espai de discusió de l’Obert per reflexió, que organitza el Centre d’Art de Tarragona.
Primer s’han posat de manifest —tant per part d’en Txelu com de Paul— les febleses del sistema de difusió de la informació quan parlem de creació artística o de donar visibilitat a projectes relacionats amb l’art emergent: escàs o nul coneixement de què volen (qui són, a què aspiren) els “consumidors” del fet artístic, i la descoordinació existent entre els agents encarregats de la comunicar les iniciatives artístiques. Crec que el mateix es pot dir sobre la cultura en general. Podríem dir que l’art contemporani és com la poesia, el hoquei o tai-txi. Excepte algunes excepcions —parlàvem avui del Tate Modern, o el Guggenheim— l’art contemporani és una opció minoritària. Malgrat això penso que les propostes de qualitat, ben pensades i executades terminen triomfant i ajuden a posar el nom de l’artista o la entitat organitzadora en el “mapa” del món.
El cas és que el Reus Deportiu es va proclamar campió d’Europa de hoquei fa uns anys i en el telenotícies de TV3 van dedicar-hi menys de 20 segons, tot i això la història del hoquei europeu no es pot escriure sense posar el nom del Reus Deportiu.
• Sobre la poesia:
“A Catalunya i els altres territoris de parla catalana es publiquen cada any uns 7.000 títols en català (a més de 17.000 en castellà: Barcelona comparteix amb Madrid i Mèxic la capitalitat editorial mundial en aquesta llengua). D’aquests 7.000 llibres apareguts cada any, uns 200 són llibres de poemes (això inclou les —rares— reedicions), amb una tirada mitjana habitual d’uns 1.000 exemplars, dels quals el govern autonòmic sol comprar-ne entre 200 i 300. Els llibres de versos valen entre 7 i 12 euros, i no solen exhaurir-se ni amb el pas dels anys. Hi ha algunes (poques) excepcions: Miquel Martí i Pol, el poeta avui més popular (admirat per futbolistes com Josep Guardiola i cantants com Lluís Llach), sol vendre entre 15.000 i 20.000 exemplars dels seus nous llibres, i en la recent mort de la jove Maria-Mercè Marçal les reedicions dels seus llibres es van vendre en pocs mesos.” [la cita és de l’escriptor Jaume Subirana, es pot consultar sencera aquí]
D’acord, es fa tard, del tai-txi —que en altres llocs practiquen milions de persones— ja parlarem un altre dia.
