Van sorgint, amb gran dosis d’il·lusió i esperança, nous projectes que com qui diu apareixen del no res. Són fruit de l’hecatombe econòmica, social i cultural que ens porta l’actual crisi i representen el raig de llum que ens permet confiar en l’economia, la societat i la cultura com a fets de proximitat arrelats al territori. Si es cala foc a casa nostra val més confiar en els veïns i amics –fins i tot en els passavolants— abans que en el setè de cavalleria.
Després dels grans esdeveniments culturals, que es mesuren pel nombre de visitants, després de les grans exposicions monogràfiques que arrosseguen multituds de turistes i negocis col·laterals, sembla que s’imposa l’slow art, amb iniciatives com les proposades per Walk21 en el AV Festival de Newcastle que convida al públic a passejar amb els artistes, lluny del tràfic motoritzat i també de les bicicletes. Als Pallaresos (Tarragonès) ha obert fa unes setmanes l’espai Pàrquing que exposa durant un curt període de temps treballs d’artistes vinculats al disseny i la fotografia, per allí han passat ja els quaderns de viatge de Francesc Roig i l’artista Ricardo Cases va fer un taller de fotografia. Són exposicions efímeres i activitats de curta durada —dos i tres dies— que es tanquen amb un dinar, una calçotada o una degustació de vins locals. Pàrquing és una iniciativa privada que compta amb el suport logístic de Llumull Accions Audiovisuals, que convoca les seves accions aprofitant les xarxes socials i el tradicional boca-orella.
Per cert, els de Llumull estan darrera d’una proposta que diu molt de la seva obertura de mires: la revista Madeinlibia. El cas és que l’estiu passat (agost 2011) el dissenyador Sergi Grau, el periodista Sergi Franch i el fotògraf Francesc Parés, durant una estada a Líbia van posar en peu aquesta revista. L’edició es va fer en format digital, van arribar fins el tercer exemplar. El número 1 (Tobruk) i el número 2 (Benghazi) es van editar en paper a Catalunya. No sé quantes revistes en català s’editen a Líbia, però jo diria que poques tenen el punch que en té aquesta: la tria d’imatges i els texts que les acompanyen reflecteixen de meravelles el dia a dia de la gent del carrer. Ja sabeu, tots aquells que normalment no surten en el noticiari de la CNN, i que finalment sempre acaben reben pals.
Llegint la lletra petita de les pàgines culturals dels diaris locals podem trobar iniciatives tan interessants com Tecletes Associació de Mares de Tarragona, molt activa, que prepara el segon festival Minipop (2 i 3 de juny) amb la voluntat d’apropar la música i l’art als infants. La setmana de còmic de Tarragona (que ha passat del maig al novembre) i ja porta quatre edicions o la Associació Cultural Anima’t que pràcticament cada setmana programa concerts de grups musicals al Camp de Tarragona.
Els programadors van al gran i eviten les coses innecessàries, optimitzant recursos. En tots els casos es tracta de petits formats, amb peces molt seleccionades d’artistes –moltes vegades de la pedrera– que exposen pocs dies. Les sales d’exposició redueixen la superfície, les sales de concert opten per versions unplugged i les arts escèniques per produccions pròpies i aforaments reduïts. Un bon exemple és Micro-Cicle, que organitza La Baridana Acció Artística –en aquest cas amb el suport de Repsol– amb idees molt concretes i clares: “Micro-Cicle vol donar als més joves l’oportunitat de desenvolupar la seva creativitat. Vol generar noves vies de reflexió que ens aboquin al diàleg entre les diferents disciplines artístiques. Vol anar molt més enllà i convidar al debat i a la participació ciutadana”. Les propostes seleccionades fins ara corresponen als treballs de Mar Borrajo (No era el Llop), on la cal•ligrafia –allò que tenim més a prop i que reflecteix molt bé la nostra personalitat— es mostra davant nostre amb impressions sobre miralls: tots som els altres. Alexandre Ayxendri (Garbuix post imatge) retoca imatges fotogràfiques com un modern Frankenstein que volgués construir una realitat imperfecta però propera, reivindicant l’encant dels nostres propis monstres. Xavier Trobat (Ciutats imaginàries) creu que finalment tot era fum i que aquest fum que presagia un gran incendi, perdura i perdurarà durant molt de temps fent-nos veure la realitat distorsionada.
En aquesta mateixa línia es mou l’e-plec, festival d’arts visuals, que ha arribat aquest any a la tercera edició, amb l’acurada producció de l’Associació Cultural Laboratori Visual, en “projectes interruptus” l’e-plec convoca “projectes inacabats, projectes no executats i que segurament mai s’executaran; propostes fallides, propostes aturades, que resten a l’espera d’alguna cosa; idees que sorgeixen, es desenvolupen però que no arriben a un final…” una declaració d’intencions del lloc on hem de trobar la inspiració: el que tenim més a prop.
[crèdits de la imatge aquí]
