Noèlia Hernández, en la crítica que fa a l’exposició de Peter Halley —Galeria Senda de bcn, fins el 31 de maig de 2012— fa una petita reflexió sobre l’art geomètric que m’ha semblat interessant per què a vegades l’art geomètric pot tenir un component repetitiu que l’anul·la.
[Noèlia Hernández: “Formes, línies i quadres”. Cultura|s La Vanguàrdia. Dimecres 25 d’abril de 2012. pàg. 20][crèdits de la imatge aquí]
“És la geometria la base d’un art (inevitablement) abstracte? Ho és si tenim en compte una definició d’art basada en la seva oposició a un art figuratiu i que no fa referència a alguna cosa exterior de l’obra en si mateixa. Com passa en els quadres de Mondrian, Malévitx o Newman, que la van situar en un regne ideal i van portar al límit el seu caràcter autoreferencial. En mans de Peter Halley (Nova York, 1953) aquests mateixos recursos geomètrics tenen un alt contingut simbòlic, fet que els converteix en un instrument diagramàtic vinculat amb la realitat i amb les nostres formes de vida actual (…)”
