“Em sembla que era Jovellanos qui en unes reflexions sobre el progrés d’Astúries parlava, de passada, dels catalans i dels seitons […] Deia Jovellanos que els asturians pescaven seitons; arribaven els catalans, els compraven els seitons acabats de pescar, els posaven en uns pots de vidre amb sal i els hi tornaven a vendre, molt més cars. Jovellanos venia a dir que els asturians tenien els seitons, que tenien si volien els pots de vidre i la sal, que la idea de produir anxoves salades tampoc no era un descobriment extraordinari, però que al final els que ho feien eren els catalans. I venia a dir Jovellanos que el que aportaven els catalans era un esperit emprenedor, una visió de negoci, un sistema de valors en el qual comprar, vendre i fabricar estava ben vist i era prestigiós. Una mentalitat industrial. I reclamava per als asturians, per assolir el progrés necessari per evitar l’emigració massiva, aquest mateix esperit i aquests mateixos valors, difosos a través de l’educació i la cultura i que permetrien crear i consolidar una indústria.” Aquest és el començament de l’article de Vicenç Villatoro a l’Ara, (de l’1 de febrer de 2012), i que titulava “També per vendre oli”. Parlava Villatoro de com el valor afegit de la cultura suma actius als productes que s’associen a una determinada tradició. “Un producte arribat d’Itàlia és percebut com de bon gust, de qualitat: moda, sabates, olis, pastes, formatges…” –deia i afegia– “els italians poden vendre l’oli més car perquè tenen el Renaixement, Leonardo, Miquel Àngel, Pavese, Fellini i Visconti. Tots aquets noms i molts altres, i molt bons, fan que Itàlia tingui una imatge de marca positiva. La cultura hi ha fet més que la política. ¿Això vol dir que la cultura serveix per vendre oli? La cultura serveix per a moltes més coses, molt importants. Però pot servir també, de passada, per vendre oli. ” Totalment d’acord.
[Goya. Luces y sombras|fins al 24 de juny de 2012| Caixa Fòrum de Barcelona]
