Scholem explica, en La Kábala y su simbolismo (Ed. siglo XXI, 2009) que els cabalistes consideraven que déu estava sempre a punt de destruir el món, espantat pels extrems de la maldat humana. Si no ho feia, si no ho ha fet encara, és perquè en cada generació hi ha exactament 36 homes i dones justos que el salven en secret, sense que ningú no ho sàpiga, ni tan sols ells mateixos, que no es coneixen entre ells ni porten una vida especialment rellevant. L’heroisme dels justos és tant subtil que gairebé ningú no se n’adona, però la seva eficàcia és tan gran que la cadència dels seus actes pot establir una frontera entre la humanitat i l’abisme.
Potser les biblioteques tenen els dies comptats, potser hi haurà un dia en què només hi haurà al món 36 biblioteques. Aquests dies he descobert, de la mà de Pepe Serra —director del MNAC—, la biblioteca que la institució que dirigeix té al darrer pis del museu. Un lloc fantàstic per a un ratolí de biblioteca com jo.
Los justos
Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire.
El que agradece que en la tierra haya música.
El que descubre con placer una etimología.
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez.
El ceramista que premedita un color y una forma.
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada.
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto.
El que acaricia a un animal dormido.
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho.
El que agradece que en la tierra haya Stevenson.
El que prefiere que los otros tengan razón.
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.
Jorge Luis Borges (1990), La Cifra.
