Feia uns dos anys que no llegia res d’Ángel González, uns dels poetes més coherents que conec, que ens va deixar ahir. Aquest matí he rescatat del prestatge Otoños y otras luces (Tusquets, 2004 5a edició) i he passat una bona estona rellegint els poemes –una mica melancòlics– que el componen. La fotografia dels pollancres del jardí de casa també és melancòlica, però com passa sovint amb els poemes d’Ángel González ens insinua que aviat –més del que sospitem– arribarà la primavera.
Sé que llegará el día en que ya nunca
volveré a contemplar
tu mirada curiosa y asombrada.
Tan solo en tus pupilas
compruebo todavía,
sorprendido,
la belleza del mundo
– y allí, en su centro, tú
iluminándolo.
………………..
[Ángel González, fragment del poema La luz a ti debida. Del poemari Otoños y otras luces, pàg. 45]
