Avui volia fer un post sobre el discurs que Barack Obama (official site)va pronunciar fa uns dies, just després de les primàries de New Hampshire, on va obtenir un 36,4 % dels vots (Hillary Clinton se’n va emportar el 39,0 %). Obama, que es postula com a candidat del Partit Demòcrata dels Estats Units a les eleccions presidencials del proper novembre, va fer un discurs vibrant, a mi em va agradar. Vaig llegir el discurs a La Vanguardia, i després l’he trobat per aquí i per allà en anglès (per exemple aquí en el NYT). Intentant trobar el discurs d’Obama m’ha arribat a la pantalla un altre discurs, també vibrant, que va pronunciar Joseph Brodsky l’any 1987 a Estocolm quan va recollir el Nobel de Literatura. Això és un fragment:
“Si l’art ensenya alguna cosa (i l’artista en primer lloc) és, justament, el caràcter privat de l’existència humana. Forma la més antiga – i la més literal– d’empresa privada, l’art, de manera deliberada o no, desenvolupa en l’home aquest sentiment de ser un individu, únic, a part, de l’animal social en fa una persona”
Diumenge passat Mario Vargas Llosa, en El País, explicava en un article quant li agradava l’Obama. Això em va preocupar, perquè quan Vargas Llosa parla de temes polítics acostumo a pensar diferent d’ell. Quan opina d’alguna cosa que desconec moltes vegades se que puc pensar tot el contrari d’allò que diu ell.
[discurs de Joseph Brodsky quan va rebre el Nobel l’any 1987]
