Damien Hirst és la sensació d’aquest any, amb preus que van de 300.000 a 700.000 € (els quadres de punts) a la galeria mexicana Hilario Galguera. Però per mi, la galeria més important és la novaiorquesa Pace Willdenstein, que porta obres de Chuck Close, John Chamberlain, Alex Katz, Jim Dine, Agnes Martin, Claus Oldenburg, Robert Rauschenberg i Tàpies.
Com a observacions generals podem dir el següent:
1. Penso que n’hi hauria prou amb un únic pavelló, sobren els stands institucionals i tots els que presenten art modern. Quan un va a una fira el que espera és trobar les darreres creacions, el que es coneix com a “novetats”. Imagineu que a la recent fira de telefonia mòbil, que es va fer fa unes setmanes a Barcelona, s’haguessin presentat màquines de fa 10 anys, que hauria passat?
2. Perquè els estudiants omplen ARCO i no els museus?
3. Definitivament l’art contemporani (l’art en general) és un article de luxe. De fet el pratocinador d’Art Basel és Bulgari. Com em deia un amic aquesta tarda: la peça més barata surt per uns 6.000 €, més o menys el que costa un Rolex d’acer. Jo personalment he vist un gravat de Jaume Plensa per 1.200 € en Polígrafa (Domestic propensies-5, 2002, 62,5×47,5 cm, 1/50). Però també he preguntat per un Basquiat i la resposta, molt amable del venedor, ha estat: one point eigth.
