|Joan Margarit|Casa de Misericòrdia|Ed. Proa|Barcelona, 2007|
És una meravella passar-se un diumenge sense sortir de casa, fent un pastís de xocolata, ordenant papers, obrint la correspondència acumulada a la taula, col·locant la roba neta a l’armari, retornant als prestatges una pila immensa de llibres consultats les darreres setmanes, fent una hora de migdiada. I per als dies de calma un llibre de poesia, en aquest cas Casa de Misericòrdia, de Joan Margarit.
Com sempre, hi ha poemes que em semblen bons i molts que ni fu ni fa. Clar que el mateix poemari, llegit un any després, pot portar agradables sorpreses. L’epíleg està escrit amb molta sinceritat, per Margarit, el lector entra en el poema amb el seu bagatge de pors i tristeses i surt més feliç.
M’ha agradat el poema Apilant llenya:
L’home sol anar al bosc a recollir
els troncs caiguts després d’una tempesta.
Els apila darrere de la casa.
De cada un en recorda
que el va fer caure i on va recollir-lo.
En les nits fredes, contemplant les flames,
va cremant el que queda del que estima.
I després els versos finals de Separat, que m’han fet recordar un amic.
La vida desconeguda
l’he viscuda sense tu.
Al teu costat.
