Kawabata és un dels escriptors japonesos més influents i coneguts del segle XX, La casa de les belles adormides (1961) és una de les seves obres més destacades. Edicions Viena (2007) publica ara una edició catalana traduïda del japonès per Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera, amb un comentari –curtet– de Yukio Mishima. Per ara l’únic que he llegit és el comentari de Mishima, però ben aviat atacaré el relat de Kawabata, que fa la tira d’anys vaig llegir en una edició cutre (en el sentit ampli: traducció del francès, fulls esgrogueïts, impressió liliputense).
La història que planteja Kawabata és molt senzilla: un sèrie de vells paguen per dormir al costat d’una jove nua i narcotitzada, la qual es comprometen a no tocar, esperant que amb la seva presència n’hi haurà prou per fer-los reviure els records de la joventut. No espereu trobar presentació-nus-desenllaç a l’estil clàssic de casa nostra, la literatura japonesa –i l’oriental en general– va per altres camins.
Se m’oblidava dir que el llibre de Gabriel García Márquez de l’any 2004 Memoria de mis putas tristes és un remake d’aquest relat de Kawabata. Rellegit ara, el de García Márquez em sembla fluixet.
Com podeu comprovar l’Any JapoCapa avança lentament…
