[Souvenir, una peça de l’any 2012 de la franco argelina Fayçal Baghriche és una de les obres que més ens van agradar, la bola del món gira ràpidament i no ens deixa veure ni països no continents]
[Glenda León va titular aquesta obra Tiempo perdido: l’antiguitat no és un mèrit. En la part superior hi ha un rellotge de sorra, el dipòsit inferior ha explotat desbordat i només la part superior es manté intacta]
L’ARCO d’aquest any l’he trobat en la línia dels anteriors, amb molta gent (tot i els preus de les entrades: 40 € la del públic general), amb galeristes força satisfets ja que es partia d’unes expectatives de vendes baixes, amb obres per lluir en els diaris i en les xarxes socials mentre es guardaven al rebost peces interessants que es mostraven als clients, un desastre tot el que fa referència a la restauració, inclosa la zona VIP, i un desastre també les àrees habilitades per seure. Es d’agrair que el catàleg sigui més reduït, també m’ha agradat la proposta de venda online via Paddle8, tot i que els preus en general m’han semblant cars (un gravat de Ida Applebroog del que em vaig enamorar sortia per 4100 €, que aviat està dit). En resum: l’art, en temps de crisi, actua com a valor refugi per als inversos.
[una petita gran peça de Juan Muñoz de l’any 1998]
[en la secció Opening ens va encantar el treball de Sander Breure i Witte van Hulzen —de la galeria holandesa tegenboschvanvreden— ens presenten a tres actors en el paper de galeristes d’una galeria fictícia anomenada Ansgar Lund. Les dinàmiques internes i alguns dels tòpics comuns apareixen reflectides. I un detall que no deixa de ser important, la performance no s’acaba els dies de visites per professionals, sinó que dura fins al final de la fira]
Entre les millors coses, obres excel · lents de Tàpies, Guerrero, Millars o Palazuelo, però també de Judd, Halley, Jesús Rafael Soto, l’irònic erotisme pop de Mel Ramos i Allen Jones i obres conceptuals com les d’Allen Ruppersberg.
Tres artistes que no coneixia massa i que penso seguir per terra, mar i aire:
Zaha Hadid treballa amb plànols arquitectònics, superposant espais. Carme Nogueira estudia el desplaçament que es produeix en una ciutat, interroga als seus habitants —en aquest cas Berlín—, analitzant com es modifica el centre de poder i decisió. Françoise Vanneraud treballa amb dibuixos i esquemes la vida en els anys 50 al barri de Tetuan (Madrid).
