Aquest vespre tenia un munt de coses a fer (la presentació d’un llibre, la inauguració de «Breathing Time» que ha comissariat l’amic Aureli Ruiz), en fi, el dia a dia. Què hem fet? Hem anat a veure les ones i els núvols de cotó fluix que arribaven per ponent.
Tota l’estona em venia al cap el poema de Whitman When I heard the learn’d astronomer, no sé exactament per què, però això és el que he tingut al cap tota l’estona. Està clar que no tinc solució.
QUAN VAIG SENTIR L’ERUDIT ASTRÒNOM… (Trad. d’Agustí Bartra)
Quan vaig sentir l’erudit astrònom,
quan les proves i els números estigueren col·locats davant meu,
quan em foren mostrats els mapes i els diagrames, per tal que els sumés, dividís i mesurés,
quan, assegut a la sala de conferències, escoltava l’aplaudit astrònom,
tot d’una em vaig sentir inexplicablement las i fastiguejat,
fins que, esquitllant-me, vaig sortir a fora,
a passejar dintre la mística humitat de l’aire de la nit,
i, adesiara, en el perfecte silenci,
alçava el cap per mirar les estrelles.
[WHEN I heard the learn’d astronomer;
When the proofs, the figures, were ranged in columns before me;
When I was shown the charts and the diagrams, to add, divide, and measure them;
When I, sitting, heard the astronomer, where he lectured with much applause in the lecture-room,
How soon, unaccountable, I became tired and sick;
Till rising and gliding out, I wander’d off by myself,
In the mystical moist night-air, and from time to time,
Look’d up in perfect silence at the stars.]
