Sempre he pensat que el principal inconvenient de la Biennal de Venècia és Venècia. La ciutat és tan potent que costa resituar-se, és com un gran museu a l’aire lliure amb una gran sorpresa: hi ha venecians. Gent que viu en pisos gran o petits, que pateix i té preocupacions, que fa la compra, renta roba, que està a l’atur o treballa, que té parelles, insomni, ganes de passar-ho bé i de ser feliç. Persones com nosaltres, però això sí, persones invisibles, molt difícils de veure. Els venecians deixen algunes pistes, com ara roba estesa a les finestres, fins i tot una rialla sobtada darrera una porta o una senyora d’una certa edat llegint Il Gazzettino −el diari que llegeixen els habitants de Venècia— asseguda despreocupadament a la porta de casa seva.
