La veritat és que 4 dies recorrent la Biennal donen per fer-se una bona idea de l’estat de qüestió. Si em pregunteu si la pena anar-hi la resposta és afirmativa, això sí, millor anar potser a l’octubre o al novembre: farà menys calor.
El pavelló català (inclòs en els “Eventi Collaterali”) em va decepcionar, no tant per les fotografies de Francesc Torres com per la idea general que es volia desenvolupar.
En canvi el pavelló d’Espanya em va semblar molt contundent i clar, un treball “clàssic” de Lara Almarcegui que explora —i ens fa reflexionar— la qüestió de la construcció i el boom immobiliari.
En el Arsenale vaig passar tanta calor que els meus records i les anotacions que vaig prendre estan borroses. Allí em van agradar la selecció de treballs que havia fet Cindy Sherman (ho sento, tot el que fa aquesta dona m’agrada) i pavellons com el de Líban.
